10.3.05

BCN

1. En aquesta Barcelona del disseny molesta més la visió d'una merda de gos que la d'un sense- sostre
2. Per evitar les merdes de gos, les autoritats recorren a tots tipus d'estratègies: des de crear llocs on puguin anar a pixar els gossos, fins a multar als amos desaprensius. No hi ha cap estratègia per recollir, reinsertar o reintegrar els sense-sostre.
3. Els educats ciutadans de Barcelona són capaços d'escriure cartes als diaris queixant-se de la brutícia que generen els gossos, però passen de puntetes sobre la mirada perduda des sense-sostre.

5.3.05

Aquest és un país prim

Ho deia Josep Pla, aquest és un país prim. No té cap mena de consistència. Els polítics, que es creuen persones importants i a voltes ho són, es comporten com primadones ofeses. Es creuen que governen un Estat i només són els marmessors d'una província que abans havia estat el centre d'un imperi. Si governessin un Estat els mercars financers, la Borsa i els agents econòmics haurien disparat immediament les seves alarmes perquè seria una crisi política important. Ara els empresaris del Foment del Treball, els del Circulo Eqüestre, sense oblidar qui realment mana en aquest país, la Caixa, s'ho miren amb certa sornegueria. La gent s'ha oblidat del cas Carod, el primer i únic membre del tripartit que ha hagut de dimitir. En Nadal, que té família de l'Opus, segueix en el govern, ell no ha fet res, no és culpable de res, no té cap responsabilitat de res.
Aquest és un país prim, amb polítics de poca substància, sense cap visió de futur i encadenats a la més pura immedietesa.

1.3.05

La llarga espera de les vídues


Ara fa 4 anys, la Maria com tantes altres vídues catalanes va fer amb tota la seva il·lusió els papers per aconseguir la indemnització per a presoners de guerra que li pertocava com a vídua. Ho va fer per ell, per a la seva memòria, perquè després de tants i tants anys semblava que per fi es reconeixia que aquells soldats republicans havien estat en camps de concentració i havien sofert la repressió i la vergonya.
Va ser molt difícil aconseguir tots els papers. Sobretot els dels centres penitenciaris. El seu home no en parlava mai d’aquella època. Ella amb prou feines sabia quan temps va estar empresonat ni on. Després de més de tres anys a la fi va arribar el certificat. Efectivament , el seu marit havia estat tancat al camp de Santoña, en canvi de l’estada al camp d’Argelés no en quedava cap rastre.
La llàstima és que la Maria ara pateix Alzheimer i no ha pogut alegrar-se que per fi es faci justícia. Ni tant sols recorda que va estar casada.
El més fotut és que encara no ha cobrat ni un euro d’indemnització. Potser l’administració espera que la Maria mori per no haver de pagar aquests 4 duros que li corresponen. Quantes Maries hi ha en aquest país?

Joan Margarit i el Carmel




Joan Margarit acaba de publicar el seu darrer poemari Càlcul d'estructures. El poema que dóna títol al llibre fa referència al barri del Carmel on Margarit s'hi passà anys salvant edificis del barri cosa que ara no faria. És interessant el que diu:
"M'he passat anys reforçant edificis de l'època del Carmel i he hagut de prendre decisions difícils que ara no prendria perquè vivim en una ciutat que nega la mort i els accidents com si aquests no existissin. Té hospitals i tanatoris per amagar la mort i les ferides i sempre cerca un culpable. I això fa que desaparegui la confiança en el tècnic. Jo ara no salvaria tants edificis perquè davant el mínim risc t'has de protegir molt més"

21.2.05

De literatura catalana



De tant en tant és recomanable llegir autors oblidats per la cultura oficial. L’oblit sempre és volgut. Salvador Espriu és un d’aquests escriptors que només existeixen en el món dels estudiosos. En un conte "El meu amic Salom", Espriu per boca de Salom, el seu alter ego, diu el següent:

"Sí, vaig néixer fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres, que sou un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada. Els konilosians. Gent d’història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent de decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l’espiritual com el material, amb la mes grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d’una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però que Déu et guardi de topar amb un konilosià erudit, que també n’hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l’antologia del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren ni el talent ni la independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algun valor konilosià oblidat i secular".
"Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat i el focus del nacionalista dels lavinians, els qual constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots es defectes konilosians, tanmateix augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l’exercici de l’advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia".

La literatura catalana sempre s'ha mirat el melic. No ha fet una crítica del país, llevat d'excepcions com Espriu i el Grup de Sabadell. El pare de la literatura irlandesa deia als seu propis compatriotes que valia més vendre els seus fills als anglesos; així els titllava de mesells i d'acoquinats.

Darrerament ha sortit publicat un llibre signat per Xavier Brude Sala, Miquel de Palol i Julià de Jòdar [les tres "des"]. Porta per títol Fot-li, que som catalans. Altament recomanable. La nuesa de la portada és significativa.





20.2.05

Som poble o som ciutadans?

La pertinença a un poble és una qüestió de naixement. Ningú pot escollir-la o com a mínim fins ara no ho podíem fer. Però la ciutat on vivim si és una elecció que podem canviar al llarg de la vida. I la paraula ciutadà deriva sens dubte de la paraula ciutat. Les persones que viuen al barris de Barcelona no són el poble de Barcelona, són, i així ens hauríem de sentir, els ciutadans de Barcelona. El problema comença quan es donen situacions com la del barri del Carmel. Els nostres il•lustres polítics deixen de considerar-nos ciutadans i de cop i volta ens transformen en poble. En un poble a qui no han de donar explicacions, a qui no fan cas, i a qui tracten amb aquell proteccionisme de nen petit que no pot entendre aquelles històries que només entenen la gent gran i sàvia com ells. El desastre del Carmel és un bon exemple d’aquesta prepotència mítica dels nostres conciutadans, l’alcalde, els diversos consellers i conselleres...
Els ciutadans tenim uns drets i entre ells figura el de ser tractat com un igual, amb la mateixa informació i els mateixos deures que un polític. I sinó és així ens transformen en poble que crida en les televisions locals i fa manifestacions no autoritzades que no obtenen cap mena de resultat.
On són ara les mobilitzacions que feien fa un any contra el terrorisme? És que ens és més fàcil sortir al carrer per tractar d’impedir una guerra llunyana? Per què no ha funcionat la ciutadania en aquesta ocasió?
En realitat als nostres polítics els convé que ara siguem poble, exceptuant dies senyalats com el 20 de febrer en que hem de votar la constitució europeu i aleshores convoquen als ciutadans. I finalment, per reblar el clau, recordar que a la constitució europeu els pobles no existeixen.

19.2.05

Els catalans i la sodomia

Tot i que els historiadors, els antropòlegs i "les veus intel·lectuals" afirmen que bona part del caràcter català prové dels fenicis, cosa que segurament és certa, no deixa de ser pas més veritable que una bona part dels nostres ancestres provenen del sempre menysprat poble dels sodomites.
Un exemple clar que tenim el gen de la sodomia és el nou Estatut d'Autonomia, l'Estatut de Miravet. Els notres pares de la Pàtria ens han comunicat a nosaltres, la plebs, que no ens preocupen, que Catalunya no farà un Pla Ibarretxe, que l'Estatut s'aprovarà a Madrid. Bé, això vol dir que s'haurà de complaure a tothom, principalment al Govern Central. I és del tot lògic que el govern de Madrid (sigui quin sigui el seu color polític) no permeti elevades quotes d'autonomia. Ja ni parlem d'autodeterminació (Nens! no digueu paraulotes!). Per tant l'única sortida que ens queda és fer un Estatut que sigui favorable als interessos d'altri, ergo sodomitzem-nos.
I a més, amb vaselina i amb gust perquè tothom lloarà la capacitat de diàleg i de pacte que tenims els catalans. Ens sentirem tant cofois!. Aquest és el país que tenim.
I tornant a l'esperit fenici ahir em vaig comprar uns pantalons. En diuen model Miravet. Tenen pedaços a les genolleres i al cul. A l'etiqueta hi ha una llegenda que diu el següent. "Pantalons model Miravet, vostè s'ajup i nosaltres el donem pel culet"

Dona corda al catala

Aquest és el títol de la campanya que ha de promocionar l'ús de la llengua catalana. La campanya que ha tingut pocs dies de vida (així estava dissenyada), consistia en una cançoneta de la qual me n'estalvio els comentaris. Només sé que em posava dels nervis.
Una cosa pèro sobre la Queta:

D'entrada el nom: "Queta", diminutiu de Boqueta. Bé que vulgui veure una boca en aquesta montruosa mascota és ben lliure de fer-ho. Les boques tenen llavis i a mi em recorda la dentadura postissa del meu avi. I d'això infereixo el següent: equiparo la llengua catalana a una dentadura postissa i normalment les dentadures postisses les porten la gent gran com el meu avi, mort fa una pila d'anys.
Per tant no crec que s'hagi fet una campanya per a promocionar la llengua sinó un diagnosi de la situació actual del català, que està més a prop d'adquirir l'estatus de llengua morta. Una situació similar a la del llatí, s'escriurà i s'entendrà i d'aquí uns anys la llengua catalana es triarà com a una optativa de batxillerat.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Subscriure's a Missatges [Atom]