10.3.05

BCN

1. En aquesta Barcelona del disseny molesta més la visió d'una merda de gos que la d'un sense- sostre
2. Per evitar les merdes de gos, les autoritats recorren a tots tipus d'estratègies: des de crear llocs on puguin anar a pixar els gossos, fins a multar als amos desaprensius. No hi ha cap estratègia per recollir, reinsertar o reintegrar els sense-sostre.
3. Els educats ciutadans de Barcelona són capaços d'escriure cartes als diaris queixant-se de la brutícia que generen els gossos, però passen de puntetes sobre la mirada perduda des sense-sostre.

5.3.05

Aquest és un país prim

Ho deia Josep Pla, aquest és un país prim. No té cap mena de consistència. Els polítics, que es creuen persones importants i a voltes ho són, es comporten com primadones ofeses. Es creuen que governen un Estat i només són els marmessors d'una província que abans havia estat el centre d'un imperi. Si governessin un Estat els mercars financers, la Borsa i els agents econòmics haurien disparat immediament les seves alarmes perquè seria una crisi política important. Ara els empresaris del Foment del Treball, els del Circulo Eqüestre, sense oblidar qui realment mana en aquest país, la Caixa, s'ho miren amb certa sornegueria. La gent s'ha oblidat del cas Carod, el primer i únic membre del tripartit que ha hagut de dimitir. En Nadal, que té família de l'Opus, segueix en el govern, ell no ha fet res, no és culpable de res, no té cap responsabilitat de res.
Aquest és un país prim, amb polítics de poca substància, sense cap visió de futur i encadenats a la més pura immedietesa.

1.3.05

La llarga espera de les vídues


Ara fa 4 anys, la Maria com tantes altres vídues catalanes va fer amb tota la seva il·lusió els papers per aconseguir la indemnització per a presoners de guerra que li pertocava com a vídua. Ho va fer per ell, per a la seva memòria, perquè després de tants i tants anys semblava que per fi es reconeixia que aquells soldats republicans havien estat en camps de concentració i havien sofert la repressió i la vergonya.
Va ser molt difícil aconseguir tots els papers. Sobretot els dels centres penitenciaris. El seu home no en parlava mai d’aquella època. Ella amb prou feines sabia quan temps va estar empresonat ni on. Després de més de tres anys a la fi va arribar el certificat. Efectivament , el seu marit havia estat tancat al camp de Santoña, en canvi de l’estada al camp d’Argelés no en quedava cap rastre.
La llàstima és que la Maria ara pateix Alzheimer i no ha pogut alegrar-se que per fi es faci justícia. Ni tant sols recorda que va estar casada.
El més fotut és que encara no ha cobrat ni un euro d’indemnització. Potser l’administració espera que la Maria mori per no haver de pagar aquests 4 duros que li corresponen. Quantes Maries hi ha en aquest país?

Joan Margarit i el Carmel




Joan Margarit acaba de publicar el seu darrer poemari Càlcul d'estructures. El poema que dóna títol al llibre fa referència al barri del Carmel on Margarit s'hi passà anys salvant edificis del barri cosa que ara no faria. És interessant el que diu:
"M'he passat anys reforçant edificis de l'època del Carmel i he hagut de prendre decisions difícils que ara no prendria perquè vivim en una ciutat que nega la mort i els accidents com si aquests no existissin. Té hospitals i tanatoris per amagar la mort i les ferides i sempre cerca un culpable. I això fa que desaparegui la confiança en el tècnic. Jo ara no salvaria tants edificis perquè davant el mínim risc t'has de protegir molt més"

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Subscriure's a Missatges [Atom]