La Trona

La pertinença a un poble és una qüestió de naixement. Ningú pot escollir-la o com a mínim fins ara no ho podíem fer. Però la ciutat on vivim si és una elecció que podem canviar al llarg de la vida. I la paraula ciutadà deriva sens dubte de la paraula ciutat. Les persones que viuen al barris de Barcelona no són el poble de Barcelona, són, i així ens hauríem de sentir, els ciutadans de Barcelona. El problema comença quan es donen situacions com la del barri del Carmel. Els nostres il•lustres polítics deixen de considerar-nos ciutadans i de cop i volta ens transformen en poble. En un poble a qui no han de donar explicacions, a qui no fan cas, i a qui tracten amb aquell proteccionisme de nen petit que no pot entendre aquelles històries que només entenen la gent gran i sàvia com ells. El desastre del Carmel és un bon exemple d’aquesta prepotència mítica dels nostres conciutadans, l’alcalde, els diversos consellers i conselleres...
Els ciutadans tenim uns drets i entre ells figura el de ser tractat com un igual, amb la mateixa informació i els mateixos deures que un polític. I sinó és així ens transformen en poble que crida en les televisions locals i fa manifestacions no autoritzades que no obtenen cap mena de resultat.
On són ara les mobilitzacions que feien fa un any contra el terrorisme? És que ens és més fàcil sortir al carrer per tractar d’impedir una guerra llunyana? Per què no ha funcionat la ciutadania en aquesta ocasió?
En realitat als nostres polítics els convé que ara siguem poble, exceptuant dies senyalats com el 20 de febrer en que hem de votar la constitució europeu i aleshores convoquen als ciutadans. I finalment, per reblar el clau, recordar que a la constitució europeu els pobles no existeixen.